Xerrada al Damià Campeny
I dues! Aquest matí he visitat la gent de 3r de l’institut Damià Campeny de Mataró per xerrar sobre Nadar o morir. M’ha agradat molt l’atenció i el bon ambient que hem tingut en tot moment. Hi ha hagut preguntes molt interessants i s’ha creat un clima de molta sinceritat. En concret, em quedo amb un moment màgic. Tot parlant de l’èxit, he comentat que l’èxit no rau en la quantitat de vendes d’una novel·la, sinó en aconseguir connectar amb els lectors. Aleshores, un alumne ha reconegut davant dels companys que he aconseguit l’èxit amb ell, ja que aquest noi mai havia llegit cap llibre i el meu n’ha estat el primer. S’ha merescut un aplaudiment. Moltes gràcies a tots per la vostra proximitat i moltíssimes gràcies, Lídia i Àfrica, per la vostra implicació! Una abraçada!
Hola, no vaig tenir temps de dir la meva versió del final , jo creia que es suicidava per que creia que en Bruno volia fer pagar al Lagartija per el que li havia fet sufrir, era la seva manera de fer-li cargar amb la seva mort, per que d’alguna manera pogués sentir el mateix que ell, però el teu final també m’agrada.
Hola Vio,
Moltes gràcies per la teva versió del final. Està molt ben raonada, t’agraeixo que m’hagis deixat la teva opinió.
M’alegro que també t’hagi agradat el “meu final” 😉
Eres muy grande!!!
Ei Xavi!
Moltes gràcies pel comentari i per ser el primer a trencar el gel!