Xerrada al Manolo Hugué

I trenta-cinc! Aquest matí he visitat la canalla de 2n de l’institut Manolo Hugué de Caldes de Montbui per xerrar sobre La tempesta. Hem realitzat la trobada en la Sala Noble de Can Rius, l’antic menjador d’un balneari en desús que destil·lava glamur i elegància. Durant la xerrada, s’ha produït una situació que molt poques vegades passa: una alumna ha reconegut públicament que la història de la Nahara l’ha fet reflexionar sobre l’actitud envers la seva pròpia mare i que en acabar-se el llibre li va demanar perdó. Més tard, una altra noia també m’ha explicat en privat que es va disculpar amb la seva mare per una mala actitud que havia tingut anys enrere. És fantàstic descobrir el poder reparador que pot exercir la literatura en les nostres vides! Com a anècdota graciosa, un noi m’ha assegurat que va visitar el poble de Vilaroca amb la furgoneta dels seus pares, encara que no ha sabut precisar on es trobava el poble. Ens hem fet uns riures quan he desvetllat que aquest poble és totalment inventat. Encara em pregunto quin poble devia visitar… Després de la foto, he signat llibres i m’he fet selfies amb uns alumnes molt entusiasmats, que s’han mostrat agraïts i engrescats amb la meva visita. Fins i tot un d’ells m’ha promès que em farà la banda sonora d’una possible pel·lícula de La tempesta. Gràcies pel vostre suport! I gràcies, Roser, per continuar any rere any creient en la meva novel·la. Un petonàs!